Parròquia
de Sant Llorenç

Proposta de
coordinadora pastoral

29 de maig de 2004

Un conte per començar...

Entre les runes va sorgir un infant. Es va aixecar de la pols i va mirar al seu voltant. Deixava enrera la seva història. Tenia davant el futur, si algú aconseguia descobrir-lo. Quina mandra. Un altre segle.

Els nois i noies sorgeixen de les cendres del segle XX per a formar-se en el segle XXI. Recullen les influències de la humanitat i són fills dels nostres errors i encerts. No podem parlar d'ells sense parlar del món. Com si es tractés d'una estació d'enllaç estan connectats amb milers de vies que els transporten arreu del món. El nostre coneixement del món ens farà entendre els nois i noies, perquè el seu caos i el seu paradís originen les nostres vides i ens situen molt més del que pensem.

Són nois i noies amb història. Amb una història breu però intensa i profunda. Amb famílies noves i diferents. Amb una història sovint incompresa fins i tot per ells mateixos. I pel davant tenen tota una vida, si algú els ensenya a obrir la closca que els impedeix de veure la realitat, com sissipar la pols per a descobrir-se i descobrir el món.

Els homes havien viscut enmig d'aquest caos durant molts segles. El caos habitaba en el cor de l'infant. Hi havia més informació que mai. Mai un home havia somniat que un dia l'infant tingués a l'abast tal quantitat d'informació. Oh, la llibertat. No era aquest el motiu pel que haviem creat la informació?

Al seu interior hi ha una gran quantitat de coneixements, de notícies que no poden comprendre i situar. Saturats de tot allò que no els ajuda a créixer intenten escapar de la realitat a través dels seus jocs, televisió, missatges buits als seus companys... No han après què és això de la llibertat i per tant val tot, i cadascú pot fer el que vulgui.

La fantasia, la "loca de la casa" com l'anomenava Ortega y Gasset no deriva en raó, sinó en fugida. Però habita plena d'energia. I això és el que permetrà ser home i dona... si som capaços d'estructuar-lo i crear dinàmiques de redescobriment, de creixement.

De tota manera, el cor de l'infant es creia amo de la informació, amo de la vida, dels capricis, dels desigs... potser perquè no era amo de sí mateix. No recordava quins eren els valors que permetien a la sang recórrer les venes. Però hi havia reminiscències d'un passat. Solidaritat, compartir, alguna cosa es cridava entre les esquerdes de la vida.

El noi i la noia dels nostres dies es creu amo de tot i amb dret sobre tot. No hi ha deures perquè no és amo de sí mateix. Perquè no controla ni situa la seva vida. Perquè a pesar de tenir un potencial enorme no sap ordenar-lo. Per això apareix carent de valors, carent d'objectivitat, carent de norma. Però queda alguna cosa dels substractes naturals de l'home.

Queden reminiscències de la seva humanitat, de la seva generositat. Desigs de recuperar el millor de sí mateix, el que va ser i el que és. Records del sentit de solidaritat, del desig i la necessitat de compartir. Sobre tot de necessitats. Necessitats que han de ser enfocades. Queden il·lusions i somnis, perquè la fantasia és gran i bonica, i no para. Però de vegades la direcció no és la més encertada.

L'infant seguia aixecant-se de les ruïnes. Amb aire cansat. Un altre segle. Pesaven els segles. I el seu cap buscava asseure's, serenitat, tranquilitat. En un altre temps se l'anomenaria mandrós, fluix, fins i tot mimat. Avui el seu cap és així perquè l'han creat així. Però segueix esperant que alguna cosa l'elevi. Alguna cosa que li permeti saltar sobre les ruïnes i elevar-se cap al cel, tocar amb la punta del dit el sol i cridar per dins "estic viu". Perquè avui, el seu crit només vé per fora, i això va provocar la catàstrofe.

Impera el desig d'aixecar, d'emergir a una vida nova. Amagat sota l'apatia, la comoditat, l'egoïsme, la fluixesa, el narcisisme i la tonteria de la vida fàcil segueix existint, i potser amb molta més força que mai, el crit del desig de llibertat i de vida. De tenir i generar vida. Encara que sigui n instant per a recuperar la pròpia existència.

Els nostres nois i noies criden per fora el que per dintre no saben cridar. No estan buits, estan plens però el seu estrèpit exterior —creat pel nostre món, les nostres circumstàncies— ens impedeix escoltar la remor interna. I allà s'hi troba el projecte de vida humana.

Li agradaria començar a aixecar una casa. Tanta ruina i sense aprofitar. Mai va pensar que tingués a l'abast tant de material. Però com es fa? Va començar a remoure-les amb els peus. Serà així? Necessitarà afermar la seva base. O potser el secret està en les mans. En posar una cosa sobre l'altra i ja està. El cor batega més ràpid. Potser no vol treballar.

Són variats els punts a treballar i els ponts a construir. Necessita afermar la seva humanitat, la seva psicologia, organitzar i estructurar la vida.

També el seu treball, el seu producte, allò que obra. Les accions que deriven de la seva moral. I construir una ètica és fonamental. Però cal que primer ens ho creguem nosaltres.

L'emoció dóna la sensació de que no hi ha res, quan el que hi ha és un clam de pau, de serenitat, de silenci. Educar la interioritat. Treballeu l'acollida.

Aigua, li cal aigua, serà amb la boca... ah! una gota recorre el seu ull esquerra. Al obrir-lo el sol està al seu costat i no cal saltar per atényer-lo. Al obrir-lo, els seus peus es troben a la ciutat.

I les seves paraules? Ens cal aprendre a aturar-nos en les seves dites, en les seves expressions. No córrer sobre elles, cavalcar i seguir parlant. Escoltar molt i descobrir el secret de cada paraula, de cada sil·laba, cada idea que escapa de la seva fantasia per a fer-la raó i no somni impossible, per a fer-la realitat i no evasió.

I així, a la fi, descobrirem que tenim al davant grans homes i dones. Només cal que els rentem els ulls, eixuguem les llàgrimes i ajudem a descobrir el que són i el que tenen. Que es recordin a sí mateixos.

Com són els nois i noies que tenim? Cal plantejar-nos preguntes del tipus:

1. Quines necessitats tenen els nostres nois i noies?

2. Com responem nosaltres a aquestes necessitats? D'alguna manera, com enllaça la nostra oferta educativa amb aquestes necessitats.

3. Què més oferim? la nostra oferta educativa ha de tenir algun "plus", no? Aleshores, en què consisteix aquest "alguna cosa més" que nosaltres oferim o hauriem d'oferir?

4. I també, quines són les dimensions dels nois i noies en les que hem d'entrar i com cal entrar en cada una d'elles?

Què és?

És una nova manera d'organitzar la pastoral d'infants i joves a la parròquia

a) perquè ens coordinem i posem en comú el que fem.

b) perquè ens ajudem a resoldre les dificultats comunes que tenim, creient que junts podem créixer més.

c) perquè mirem cap al futur amb perspectiva, caminant cap a un projecte comú a Sant Feliu.

...que suposa

a) Un equip de persones disposades a treballar juntes; gent il·lusionada i amb ganes.

b) Un equip de coordinació on poder posar en comú trobades, dates...

c) Un lloc de trobada i reflexió. Rumiar per a descobrir com arribar a més gent i millor.

...i de la que participen molts

Tohom qui vulgui. Ha de ser un projecte obert.

Hi ha tres espais educatius —que anomenarem "àmbits"— que hi han de tenir un pes especial, no per interferir sinó per sumar, no per perdre la independència o la identitat pròpia sinó per a crear un marc comú on situar els carismes propis.

Moviments
d'educació
en el lleure

Esplai Sant Llorenç

Agrupament
N.D. de la Salut?

Grups
a la parròquia

Catequesi 1a comunió
Catequesi continuació
Catequesi i Família
Grups de confirmació
i camins

Escoles
d'ideari cristià

Bon Salvador
Mercedàries
Verge de la Salut

Perquè cal?

Hi ha diversos motius que demanen un espai de coordinació de la pastoral

a) Perquè Sant Feliu és una realitat "petita". I en el marc de Sant Feliu, la comunitat cristiana, és una realitat de minories— com ho va ser el cristianisme en el seu origen—.

No té sentit que cada un tingui el seu pla quan la realitat de la nostra ciutat no és gran i junts podem fer més i millor.

b) Els nois i noies estan immersos en diversos processos. Ells han de ser el centre del nostre projecte, no nosaltres mateixos i els nostres plans personals.

Als nois i noies se'ls planteja simultaniament un treball en l'àmbit de la fe des de plataformes diferents: molts, a més d'estar escolaritzats en escoles cristianes participen de les activitats de lleure de l'esplai i estan en grups a la parròquia. Per a ser fidels a ells, per a ser respectuosos, és convenient coordinar-nos i treballar conjuntament, sabent que anem sobre el mateix barco.

c) Sempre es pot fer alguna cosa més. No val la pena intentar-ho? Podem, segur, fer alguna cosa més, alguna cosa que duri més, amb un horitzó i un projecte clar. Els nois i noies han de poder saber cap on es dirigeix. Nosaltres, a més, podrem veure que la llavor sembrada no s'acaba en un moment determinat sinó que el nostre treball té una continuïtat i continua regat per la comunitat, regat per Déu.

Quins objectius ens plantegem?

Coordinar processos

Cronològicament i analògicament

En vertical i en horitzontal. Cal que el treball pastoral sigui coherent, tant cronològicament (al llarg de l'evolució psicològica del noi/a) com analògicament (procurant que, en cada etapa, els diversos àmbits —escola, parròquia, lleure— es complementin).

Això possibilitaria fer en comú alguna trobada, campanya,... i proposar noves ofertes compartides (com per exemple trobades per edats, voluntariat juvenil comú, espai de formació dels qui intervenim, potser una pasqua jove a Sant Feliu...)

A més, no es marejaria tant els nois i noies perquè fem servir un llenguatge similar, sense repetir-nos, buscant la complementarietat.

En àmbits diferents però complementaris

Escola, lleure i comunitat cristiana tenen el seu àmbit propi d'actuació. Cada àmbit té la seva pedagogia, la seva manera de fer, la seva identitat, els seus punts forts i les seves limitacions. No es tracta, doncs, de perdre identitat sinó de potenciar les particularitats de cada àmbit per a enriquir-nos mútuament amb els diferents carismes, però sense perdre de vista que el noi/a necessita que l'ajudem a construir un projecte compartit de persona, d'església i de societat.

És qüestió de parlar-ho, però la parròquia pot ser un àmbit de trobada, un espai que permeti acabar unint els diferents processos per a donar una continuïtat cristiana a tot aquell que ho desitgi. L'escola "caduca" (4t ESO, 2n Batxillerat), els moviments de lleure també i els diferents grups de catequesi tenen un inici i un final... cal, doncs, crear a la comunitat cristiana i la parròquia un espai de trobada per aquells que vulguin seguir parlant de la seva fe, de la vida, de les seves coses... Si hi ha gent sense confirmar no passa res; ja tindran temps de fer-ho quan vulguin i amb el recolzament del seu grup.

És important que sigui al final dels processos per a evitar interferències, perquè sigui alguna cosa elegida, lliure. Tampoc es tracta de trencar vincles... sinó al revés, això nou hauria de fomentar, promoure i potenciar els processos anteriors, alimentar-los, enriquir-los. L'objectiu és que al final d'aquest procés trobem persones madures humanament i cristianament que es puguin comprometre en qualsevol àmbit.

Crear comunitat parroquial

És fonamental. En la nostra manera de fer ens hi juguem l'Església del futur. Això suposa ser capaços de crear una "moguda" amb identitat cristiana. No ens podem acontentar amb el que tenim, en salvar els nostres esquemes mentre se'ns escapen les persones a qui van adreçats...

Per això cal que tinguem els ulls ben oberts als reptes que la situació ens planteja.

Quins elements marquen la nostra realitat?

Primera afirmació: la pastoral no és fàcil

A tots ens costa. Perquè els nois i noies són diferents cada cop. Perquè el tema religiós i de fe té cada vegada menys importància...

La realitat eclesial és pobra, i l'Església que tenim no atrau els joves, i sembla aliena a la seva realitat i al seu llenguatge.

Però hi ha grups, comunitats i projectes reeixits. Potser val la pena conèixer-los.

Els infants i joves són com són, són diferents de nosaltres i ens falten elements d'anàlisi i algunes vegades coneixement de la realitat més ampla que ells viuen per entendre quines són les claus i els paràmetres en que es mouen.

· Inquietuds: Quins són els seus anhels més profunds?

· El proper: Allò tangible, allò proper, allò immediat és un valor, una realitat.

· El "presentisme". Les aspiracions de futur havien mogut generacions i eren un estímul. Ara el que compta és el present. El futur apareix llunyà i tèrbol.

· Els valors finalistes: cap d'ells s'apunta a treballar per coses que no pugui veure; tot ha de tenir un final aquí i ara.

· Puntualment solidaris: creix el voluntariat. No és compromès i constant com abans però és un element a valorar i potenciar. Hi són sensibles.

· Autoconstrucció lliure: cadascú s'autoedifica des d'un nou concepte de mora, de llibertat... i per això els calen acompanyats, guies.

Els infants i joves viuen en un món que els marca, de la mateixa manera que ens marca a nosaltres, però ells el viuen en un moment de formació de la seva persona, de la seva estructura psicològica, de les seves opcions més fonamentals... i per tant té una influència molt més decisiva.

· La fe hi és present... amagada, desconeguda, inexpressada....

· Secularització: cada cop més fonda "gràcies a Déu". Perquè pot ajudar-nos a recuperar l'essència de l'Evangeli i a identificar-nos amb la nostra fe.

· Postmodernisme: amb tot el que significa de crisi de grans projectes humans i fragmentació de valors. En podriem parlar molt.

· Crisi moral, que com tota crisi pot ser una oportunitat de creixement i un punt d'inici, si sabem entendre-la i aprofitar-la com a moment privilegiat de nova construcció.

· Influències de la socialització, que avui té vies diferents. Malgrat la família i l'escola hi tinguin un paper fonamental, els medis de comunicació guanyen pes, i "socialitzen" al seu estil.

· Importància del temps de lleure. Perquè n'hi ha més, perquè te un major pes en el projecte de cada persona. Per aixòés un dels pilars forts a treballar.

· Un fort canvi eclesial. Segons treballem seran l'Església i els cristians del futur.

· Nois i noies sense referències cristianes, o amb referències parcials i distants de l'Evangeli. És una dificultat i alhora un repte i oportunitat de construir.

· El valor del voluntariat, que creix. Cal que aprenguem a donar-hi resposta des de les nostres realitats eclesials.

· Un món globalitzat. Informació, comunicació, consciència mundial... quina globalització volem?

· Amb desigualtats creixents, que ens demanen una resposta compromesa i clara. No ens haurem oblidat dels profetes de l'Antic Testament, oi?

I per això necessitem assegurar uns elements clau d'aquesta realitat pastoral, ens els que centrem la nostra atenció, i a partir de les quals es pugui desenvolupar el nostre treball

· La familia: segueix essent un punt de referència en els nois i noies. Caldrà veure com abordem aquesta qüestió conjuntament. Segueixen essent els principals responsables de l'educació, i cal no oblidar-ho, cal potenciar-ho.

· L'escola: Tots estan escolaritzats, i hi passen moltes hores, i per això els marca molt profundament no només en els coneixements sinó també en la seva personalitat.

· La parròquia i altres realitats eclesials: que s'han de mantenir com un lloc obert, acollidor i que doni resposta a les necessitats i aspiracions dels nois i noies.

· L'ambient social, que cal conèixer, que cal tenir-lo present, i en el que cal saber fer propostes obertes i interessants.

· El temps de lleure, que és fruit i incideix en les opcions més personals, i que és un espai privilegiat de treball educatiu perquè és un espai "natural".

· Les experiències que viu, de tota mena. Cal estar atent a quines són i com viu les diferents realitats que té a l'entorn.

Segona afirmació:
ens calen unes pistes pastorals per orientar la nostra tasca

Si volem tenir una intervenció significativa, cal que abans pensem una mica què volem, per a què, perquè, des d'on... quina Església oferim, és a dir quina hi ha i quina volem construir.

Alguns elements dels que partim i que ens defineixen són

· La nostra Església. La realitat concreta. La organització concreta. Què oferim? Què tenim?

· L'Evangeli. És la nostra referència primera, que cal conèixer, que ens mou a la pregària i a l'acció.

· Els documents eclesials. Són un punt de referència per a tota l'acció pastoral de l'Església, que l'orienta, que han de ser presents en l'acció pastoral, coneixent-los i valorant el sentit de les seves aportacions.

· El carisma de cada grup/col·lectiu. Amb una fidelitat creativa. Mirar de potenciar els distints carismes eclesials, de saber-los presentar, d'encarnar-los en el moment present. Amb fidelitat a l'origen, a la intuïció primera, però essent creatius i buscant respostes a la situació actual del món, l'Església i les persones.

· La comunitat creient, que és on es concreta per a nosaltres el ser "poble de Déu". Les comunitats religioses, les comunitats de laics...

· Des del projecte de Regne de Déu, que estem cridats a construir i a donar a conèixer, reconeixent l'encàrrec evangelitzador que se'ns fa des del moment del baptisme.

· En comunió amb molts altres estils i sensibilitats presents en el món i en l'Església, fent que la parròquia sigui lloc d'encontre per a tothom.

La nostra proposta pastoral

El punt de partida

És un punt de partida, que cal que pensem i reelaborem entre tots. Potser arribarem a la conclusió que ha de ser diferent, però servirà per a començar a construir una cosa nova.

A. Elements previs

No perdem de vista que aquesta proposta ha de ser compatible amb l'autonomia, el carisma i les especificitats de cada un dels àmbits, i que tan sols pretenem trobar elements de relació entre els processos i sobretot pensar un punt d'arribada comú.

No perdem de vista tampoc que cal que sigui una proposta encarnada en la realitat social, eclesial i personal de cada noi/a per tal de fer el noi/a el vertader protagonista d'aquest procés.

B. Cal pensar en el procés complet

Suposadament el tenim cada grup. Més o menys explícit i més o menys compartit. Es potser qüestió de revisar-lo pensant, sobretot en allò que volem aconseguir al final. Lògicament cada grup haurà de fer la revisió a la seva manera, amb diferents ritmes. Potser en això ens podem ajudar proporcionant-nos materials i elements per a fer aquesta revisió en els nostres col·lectius.

Aquí ens toca pensar més en aquest punt final que tinguem en comú.

Etapes d'aquest procés

1. Convocatòria: moment de reunir, de convocar, de fer la crida, de fer grup i de consolidar relacions. Tenint present que caldrà fer un treball "intens" en l'aspecte afectiu i de grup.

· Formar grup

· Fer de la convocatòria una experiència "vital", més enllà del que és merament pràctic.

· Aconseguir que els arribats se sàpiguen i se sentin convocats.

2. Etapa educativa. Etapa d'anar posant les bases.

· Com a grup, en el pla humà, de manera que quedin cobertes d'algu

na manera les necessitats bàsiques.

· Abordar la seva problemàtica, de cara a la seva maduració personal des de noves perspectives que l'ajudin a superar dificultats i avançar harmònicament (afectivitat, personalitat, relacions...)

· D'una manera crítica, prenent postura davant de situacions i esdeveniments, com a gèrmen d'una primera formació en la dimensió social.

· Que el noi/a s'obri a les noves possibilitats de futur i de sentit que des del grup se li oferiran.

3. Etapa de proposta cristiana. Que coincideix amb el final de cada àmbit (escola, esplai, catequesi). És n moment en el que la proposta cristiana ha de fer-se més present, més clara, més personal, més lliure. Hi ha un pas d'opció individual.

· Convidar al seguiment de Jesús de Natzaret.

· Presència en el grup d'un estil de vivència de fe com a resposta dels interrogants i reptes que van sorgint.

4. Iniciació a la militància cristiana. Etapa d'iniciar i plantejar què és ser un cristià adult/jove, els principis,... tot això acompanyant-ho de la realitat actual, fent-ho proper, parlant-ne des de l'avui.

· Fer la proposta del missatge cristià, que reclami una primera opció i una progressiva clarificació i aprofundiment en aquesta opció.

· Propiciar un acostament a l'Evangeli, i promoure'n una lectura "vital", implicativa.

· Iniciar a la celebració i a la pregària amb experiències importants i novedoses en la seva vida.

· Iniciació a compromisos i activitats de servei, primer amb el grup i al final de l'etapa de forma individual.

· Fer del grup un gèrmen comunitari per a la vivència de la fe, amb clara consciència que el que els uneix és el seguiment de Jesús.

5. Discerniment. Etapa de decisió d'apostar clarament d'una manera més definitiva pel seguiment de Jesús. Parlem de gent de més de 20 anys, de finals d'estudis, de projectes de parella... de vida adulta.

6. Comunitat. Aposta per una "comunitat de comunitats", on el que és important és aquesta gran comuitat eclesial de la que formem part i que anem alimentant.

Línies de fons del procés

Tot aquest procés hauria de tenir unes línies de fons, una espècie de "tabics" on se sostenen totes les etapes i que poden servir de marc per a elaborar tot aquest projecte.

1. Procés personal, que treballi

· Totes les dimensions de la persona (psico-social, afectiva, religiosa...).

· Conversió: quins passos va donant.

· Revisió: contínua.

· Confrontació: Saber-se posar davant la vida i la realitat

· Vocació: treball dels desigs de cada un/a, dels camins que tria, d'allò que se sent cridat/da a viure.

· Projecte: des d'un projecte personal que anem elaborant.

· Acompanyament: sempre guiat i animat adequadament.

· Interioritat: treballant aquest aspecte fonamental.

2. Comunitat

· Vivència de grup

· Compartir comunitari

· Petita comunitat: sentit, ser...

· Església: constructors d'Església.

3. Compromís. És l'element clau que ha d'estar present al llarg de tot el procés, canviant i creixent en funció de l'evolució personal i del grup.

· Urgències d'avui. Conèixer-les, buscar respostes...

a. El tercer món, present en el nostre caminar.

b. La pau. Un element fonamental en el nostre món.

c. El quart món. Realitat al nostre voltant.

d. Ecologia

· Passos a seguir:

a. consciència: educant-la

b. compassió: com a principi que fomenti l'empatia

c. Acció: Petites accions grupals i individuals

d. Estil de vida: creant una manera de comprendre i viure la vida.

4. Experiència de Déu

· Pregària: explicar-la, treballar-la, viure-la.

· Celebració: Cuidar els elements i espais celebratius.

· Sagraments: Situats en el temps adequat segons el procés de fe.

· Convivències: Pensant moments de cap de setmana.

· Testimonis: demanant-los a gent que ens hi apropi i ens ajudi.

· Vivències: fomentant-les

· Camps de treball: Com a espais d'experiència de Déu.

5. Formació: És elemental i fonamental si volem que tot funcioni i segueixi endavant amb certa lògica i possibilitat de futur. Hem de saber on som, què fem i perquè... La formació hauria de treballar entre altres coses els següents aspectes:

· Bíblia

· Jesús

· Església

· Consciència

· Realitat

· Pregària

C. Grup

El treball pastoral es vertebra a partir del treball en el grup. És el marc i la plataforma que ens permet créixer personalment i col·lectivament. És el punt de partida d'aquest treball de creixement personal, el lloc des d'on podem anar-ne fent el seguiment i és també el punt d'encontre des d'on es potencia i s'estimula els nois/es per tal que vagin desplegant tots els aspectes personals i grupals de la seva fe.

D. Acompanyament

Juntament amb la labor de grup, hi ha d'haver un acompanyament personal, perquè cadascú dels nois i noies són diferents: tenen diferents sensibilitats, aptituds, possibilitats i il·lusions, que cal acompanyar, valorar, orientar i donar-hi respostes.

E. Vocacional

Tot aquest procés ha d'ajudar cada noi/a a cercar la seva identitat personal, i el lloc en el món que està cridat a ocupar. Acompanyar-los en les opcions de vida que prenen socialment i eclesialment, especialment en aquelles que defineixen més radicalment la persona i el seu projecte de vida, amb amplitud de mires, amb capacitat de proposar opcions concretes.

Tot això per tal que els nois i noies puguin anar trobant un sentit profund a la vida de tots i de cada un.

F. Eclesial

Tot aquest procés ha d'ajudar el noi i la noia a inserir-se en la vida eclesial a través del propi grup, a través de la comunitat cristiana de Sant Feliu, a través de moviments

G. Transformadora

Aquest treball pastoral ha de moure els nois i noies a ser transformadors de la realitat, en tots els nivells: personal, de l'Església, de la societat. Si no generem en aquest procés homes i dones transformadors... ens ha fallat alguna cosa.

Treballem en un món en el que cal que canviin moltes coses. ¿qui ho ha de fer? Som en una Església dèbil que cal renovar a la llum de l'Evangeli i de les primeres comunitats ¿qui s'hi pot comprometre? I tot això fet des de diverses plataformes: l'escola, la parròquia, el temps lliure, el voluntariat.

H. Activa

El mètode de treball ha de ser amb una participació activa dels nois i noies que hi participen, ja que en la mesura que allò pel que treballem forma part del nostre projecte personal i grupal ens hi sentim compromesos, i dóna resposta a la realitat pròpia del nostre temps.

El paper dels educadors

Tot aquest projecte només és possible si hi ha un acord i una voluntat comuna de tots els que intervenim d'una manera o d'una altra en el treball pastoral a Sant Feliu de Llobregat.

Això demana de nosaltres un estil i una manera de fer amb unes característiques concretes. Estaria bé poder-ne parlar, buscar acords i treballar-les conjuntament.

És important que visqui del i en el porjecte perquè pugui donar testimoni de la seva pròpia experiència i animi els nois i noies a continuar endavant amb el projecte.

L'educador ha de ser...

· No un cristià ideal, que no se'n troben.

· No una persona amb qualitats extraordinàries.

· No el "personatge", el "salvador" o el "mestre".

· Ha de ser una persona que intenta ser sincera, lleial i coherent en el seguiment de Jesús, que s'esforci a viure amb el mateix estil que intenta transmetre.

· Ha de ser capaç de transmetre experiència, formació, compromís, personalització, comunitat.

I ha de saber...

· Plantejaments, objectius, mètodes i continguts del procés.

· Formar-se continuament.

I ha de saber fer...

· Anàlisi de la situació.

· Plantejar clarament les metes globals.

· Delimitar els objectius concrets.

· Planificar.

· Recursos i tècniques.

· Avaluar en cada moment.

Com cerquem Déu a les diferents etapes

Hi ha unes etapes claus:

· Infantil: abans dels 6 anys, en els que el nen/a fixa el caràcter i les bases de la religiositat.

- Entre els 0 i els 2 anys: experiència religiosa indiferenciada. Té un pes essencial l'ambient familiar.

- entre els 2 i els 6 anys: fase intuïtiva i projectiva capaç segons la vivència dels que l'envolten.

· Primària: Aprenentatge i instruments per afrontar la crisi de l'adolescència. Entre els 6 i els 12 anys.

- Fase mítica i literària, passa pel desenvolupament de la intel·ligència.

- La base està en els relats.

- Necessita cosmovisions concretes amb models d'identificació.

· Adolescència i joventut: viabilitat de les propostes en la seva entrada en el món adult.

- Nova identitat a partir de la independència i la identificació.

- Importància de l'altre sexe i de l'amistat.

- Grans causes ideals.

- Nova síntesi personal.

Formació

Per a dur a terme tot això, cal trobar espais de formació per a nosaltres, els educadors. Uns espais que permetin:

· Elaborar plans coordinats, adequats a cada àmbit.

· Plantejament de trobades que ens puguin servir d'ajut i suport de la feina que estem fent.

Pregària de l'educador/a en la fe

Senyor, quan penso que sóc educador/a en la fe d'un grup que es reuneix en el teu nom, s'acomulen en la meva memòria moltes paraules teves, dites desde la teva experiència per a mi:

Vosaltres no us deixeu anomenar "pares" o "mestres", perquè només un és el vostre mestre, i vosaltres sou germans. Que no passi entre vosaltres el que passa en altres grups de la Terra. Al contrari, el qui ocupa un càrrec, que sigui el servidor de tots.

Com unir, Senyor, el companyerisme amb la fermesa, l'humilitat amb l'energia, el diàleg amb les decisions, l'apropament amb l'organització, la igualtat amb la funció de responsable? Com transmetre la Bona Notícia, si jo no la visc amb il·lusió, força i generositat?

Com ésser sal, llum i llevat, si jo mateix estic encara dubtant i dien-te tots els dies "si, però..."? Converteix-me primer a mi perquè pugui anunciar la Bona Notícia a tots els qui m'has encomanat. Transmet-me el teu tremp interior perquè sàpiga dur les regnes d'aquest grup que m'has encomanat, amb els ulls posats en Tu. Et dono gràcies perque m'has cridat i escollit per a ser acompanyant d'altres persones en el seu camí cap a tu. Omple'm del teu foc i del teu Esperit i agafa la meva mà amb la teva mà perquè, junts, agafem moltes mans i moltes persones puguin viure i somriure assaborint la Bona Notícia del teu Evangeli.

Concretem dues coses...

· Una trobada el mes de juny per tal de posar dates comuns, especialment en referència al proper curs, abans que es comencin a elaborar els calendaris particulars.

· Formació d'una coordinadora que amb reunions mensuals en la que hi participin persones de tots els àmbits per tal d'anar donant forma i contingut a aquest projecte, i per tal de fer-ne el seguiment, tant de cara als nois i noies com de cara a les necessitats dels educadors que intervenim en el projecte.